SETMANA DURA PERO INTENSA

Ahir em van preparar un sopar de despedida. Moltes de les voluntaries marxen a Ha Long Bay (al nord) i no serem a temps de fer una despedida de les grans...aixi que ahir vam tenir un gran sopar sobre la taula amb tots nosaltres. Em vaig sentir la persona mes felic i mes afortunada d'aquest mon.

Esta sent una setmana molt dificil. Principalment perque no em puc treure del cap que hi haura un dia, que ja s'esta acostant que no hi haura endema amb ells..i aixo em costa molt de pair. A mes, hem descobert moltes coses del director d'aquest programa. Coses que no ajuden a marxar tranquila, al contrari. Encara em fan dubtar mes sobre el futur d'aquests nens. I tambe, encara que no ho vulgui creure, et fan pensar en per que agafar l'avio de tornada i no quedar-me aqui fins que la situacio canvii...tot em fa sentir molt impotent.

Avui els hi hem estat pintant els gronxadors i les coses que tenen per jugar, perque estaven rovellades i hem netejat algunes habitacions. La veritat es que viuen en unes condicions miserables que es la part mes dura d'aquest viatge. Uns nens que no tenen res mes que l'atencio dels altres. No poden viure independentment, no tenen cap mena de vida sense voluntaris. I dic voluntaris i gent de fora d'aqui perque ni ha molt pocs d'aqui que s'estimin aquests nens com ho fem nosaltres. Tractant-los amb molt tacte perque son els nens mes especials del mon. A mes de veure-ho aixi, els veuen com una nosa..sense cap mena de servei i nomes es dediquen a donar el menjar (gracies a Deu!) pero res de medicines, res de platges, res de parcs i res de coses extres. Es molt dur. Molt dur.

Tambe es dura la idea que, de moment, el programa s'acaba a mig octubre. Es a dir, hi haura un dilluns que aquests nens estaran esperant un cotxe ple de persones que estan desitjant veure'ls i passar temps amb ells  i aquest cotxe, no arribara. S'esta treballant amb tot plegat pero hi ha masses coses negres que nosaltres no sabem. GVN ha tallat aquest programa per alguna rao amb fonament. Aixo, dies negres acumulats que ho faran tot molt mes dificil de pair. 

Passant a coses bones, avui m'han fet una sorpresa molt gran. Elles no ho saben pero cada dia, amb algun detall, m'estan fent que aquesta setamana sigui molt intensa emocionalment. Petites coses, petits detalls, que soc la primera de valorar.

Avui m'han deixat portar el Luu a la platja! M'encanten tots aquests nens..obviament no soc persona de fer diferencies amb els nens. Pero si que, com amb tothom, tens connexions especials o nens, que per alguna cosa, et captiven. El Luu ha estat d'aquests. Si no som prou gent per anar a la platja, no el podem portar perque esta amb cadira de rodes i pesa molt...pero un cop m'han obert la porta del cotxe i l'he vist alla, us dic jo que he tret forces d'on no hi eren per carregar-lo fins a la platja! Veure'l somriure em fa sentir molt viva i em fa creure amb tota la feina que estem fent aqui. (Tinc 50.000 fotos amb aquest somriure que estara amb una foto ben gran a la meva habitacio, entre moltes d'altres). Ah, conduir una cadira de rodes per la platja crec que es de les coses mes dificils que m'han tocat fer aqui! He acabat esgotadaaaa!

I al vespre, m'ha tocat afrontar la meva ultima classe a la universitat amb aquests estudiants que tan aprecio i que tant han millorat amb les setmanes. Cada dia els deixo triar el tema que volen que els prepari i per avui, el tema era amor i felicitat. Han estat fantastics! Els he explicat el topic de la mitja taronja, han rigut molt! I com no, m'han fet una sorpresa. Un snack de despedida on m'han cantat una canco amb vietnamita equivalent a l'hora dels adeus nostre. I llavors, els he fet agafar a tots i els he cantat l'hora dels adeus. Seguidament, s'han posat a parlar un per un...i us podeu imaginar com he acabat. A hores d'ara encara tinc la cara ben vermella del que m'he arribat a emocionar. Son molt grans...!

Tambe m'ha tocat dir adeu a aquestes dues preciositats del meu costat. Son la cuinera i la qui ens neteja les habitacions i que m'han tractat com la seva propia filla. Qualsevol cosa que he necessitat m'ho han tingut a l'instant.

L'hora s'acosta. I tot i que a dins meu hi ha una veueta que em repeteix: queda't, queda't, queda't, queda't... no puc, no puc, no puc m'he d'anar repetint. Si llavors et pares a pensar amb tot el mon...aixo es una miserable part de tot el que esta passant i dins el que cap, aquests nens estan 'minimament' be i espero que aixi segueixi.

Dema sera un dia mes que dur i molt dificil. Dema a la tarda es el meu ultim apat amb els nens del Social...a qui, els tinc una sorpresa preparada. Dema ningu menja arros! Hamburgueses, pizzes i es dissenyaran el seu propi gelat per postre. Una bona manera per agrair-los tot el que m'han ensenyat i que de segur, que sera impossible d'oblidar. Un adeu que a hores d'ara, es impossible d'imaginar-me.

Fins aviat.