EL FINAL D'UN PRINCIPI
(Berga, 29 d'Agost)
Ja he aterrissat. Tornada a la realitat. Molt dura com passa sempre que vius una cosa molt intensament.
Amb aquest blog no pretenia explicar la meva vida, de fet, no m'ha agradat mai aquesta tasca dins les xarxes socials. L'objectiu d'escriure aquest blog era compartir la meva experiència de voluntariat des de primera ma en un pais totalment diferent al nostre.
Fer una activitat sense obtenir-ne cap compensació econòmica a canvi és sempre gratificant, crec, que en qualsevol àmbit. Et permet valorar les coses des d'una perspectiva molt diferent. Els diners ho canvien tot.
Fer una activitat de voluntariat en un pais com en el meu cas, Vietnam, a part de ser una experiència molt gratificant també m'ha deixat conèixer una realitat que no estem acostumats a veure: cultures diferents, maneres de fer diferents, persones diferents amb costums diferents i nivells de vida diferents. És un 2 en 1.
Marxar té les seves coses bones i les dolentes. Si ajudes aquí, ho pots fer sempre. Si ho fas allà, saps que algun dia hauràs de marxar i et fa plantejar moltes que altres coses. Sí que he contribuit a fer-los la vida més fàcil durant 6 setmanes, però, i ara, què? Jo marxo. Ells es queden allà. I com molta gent pensarà, anar a ajudar a un lloc et queda una satisfacció i una gratitut a dins enormes. Cert, mentre ets allà. Un cop tornes, crec que et queda un sentiment de culpabilitat molt gran que se't menja per dins.
Amb aquest viatge també he pogut comprovar la veritat de la frase: viatjar ajuda a conèixer-se a un mateix. És un tòpic però és cert. Quan et trobes sol amb unes maletes plenes i un bitllet d'avió a la mà. Quan aterres a un lloc totalment desconegut amb unes cares totalment desconegudes. Quan ets tu sense tot el teu entorn. Només ets tu. Aquest fet, juntament amb tota l'experiència que pots arribar a viure lluny de casa, et fa conèixer moltes coses de tu que potser obviaves. Tant per bo com per dolent. M'atreviria a dir, si més no en el meu cas, que et coneixes en tota la teva autenticitat: els punts forts, els punts febles i sobretot, les pors.
Les pors. Quin gran tema. Podria escriure'n pàgines i pàgines. Si fos per la por, que un dia no vaig tenir, no hauria pogut viure tot això. I aprofito per convidar a tothom que se li hagi passat pel cap viure una experiència com aquesta perquè aparqui la por i es tiri a la piscina sense pensar-s'ho. Us he de dir que, una setmana abans de marxar, si no hagués sigut perquè ja ho tenia tot comprat i tancat, no hauria marxat. La por...aquell sentiment que ens priva de tot el que voldriem fer..L'enemic de tots. Per aquesta vegada, estic contenta d'haver-la superat.
Un cop però, ho tens clar i superes la por a l'hora de començar a preparar el viatge, has de pensar en totes les conseqüències que això pot tenir. Sobretot el TORNAR. No vas a aquell país únicament a viatjar. Crec que s'ha de tenir molt clar que allà hi crearàs uns vincles que, en moltes ocasions, et poden canviar la vida, perquè et fan plantejar moltes coses que mai no t'hauries plantejat. És com si de cop, se t'obrissin nous camins, un nou món que no hi contaves estar-hi.
Jo acabo d'aterrar. Com aquell qui diu, quasi no me n'he fet ni a la idea que sóc aquí. Se'm fa tot una mica difús. Sóc aquí però penso en l'allà. Què estaran fent? Aquesta pregunta, de moment, se'm passa pel cap 10 vegades al dia.
El temps dirà. Com tot. Temps, temps, temps. El temps ajuda a tenir les coses clares, espero. De moment, toca estar aquí. Però el fet que pots ser molt feliç a l'altre punta de món, et porta a pensar infinites preguntes que a hores d'ara, tampoc en tinc resposta.
Per què no viure allà? Sembla que sigui impossible imaginar-se viure en una casa sense vitroceràmica i amb parets sense pintar. O amb un lavabo sense dutxa. O un menjador sense televisió, si se'n pot dir un menjador. O imaginar-te una casa sense jardí (ja posats a somiar). Per què? Perquè això és ser ric? Estic contenta perquè la paraula riquesa m'ha canviat el significat totalment. No es més ric aquell qui té, sinó aquell qui viu i valora el poc que té. Allà són feliços i m'atreviria a dir, que molta més gent d'aquí. Allà no somien amb el voler tenir, que aquestes societats occidentals se'ns menja. Però, desafortunadament, la riquesa per definició es medeix per l'abundància d'objectes de valor que es tenen (tret de la Wikipedia), contra això,...
Aquests dies allà m'he tornat a rellegir un llibre, Somriures de Bombai, que encara m'ha fet aquest viatge més enriquidor. Ja me'l vaig llegir fa molt de temps i és qui em va començar a fer passar aquesta idea pel cap. Si mai teniu ocasió, llegiu-lo. El Jaume Sanllorente és dels únics autors que m'han arrencat llàgrimes de veritat. Només per fer-ho constar. Us prometo que no cobro comissió per la propaganda que li faig!
I res, vaig començar aquest blog amb un propòsit i un cop tornada a casa, amb totes les conclusions que n´he tret, l'acabo. Tot i que us he de dir, que trobaré a faltar assentar-me davant de l'ordinador, obrir-lo i començar a repassar tot el que hi volia posar. Escriure m'agrada, sempre m'ha agradat.
Espero que, tots aquells que l'hagueu llegit, us hagi agradat. Jo l'he intentat fer el màxim d'entenedor possible i recollint els màxims moments d'aquesta experiència que a dia d'avui, us puc dir que és la millor de la meva vida (fins ara).
Espero poder-lo tornar a obrir. No per escriure una altre entrada parlant de com trobo a faltar tots aquells somriures. Sinó per escriure que me'ls he tornat a trobar tots i cadascun d'ells al tornar a travessar la porta rovellada d'aquells orfenats, que a hores d'ara ja trobo a faltar.
Un plaer tot plegat.
Tam biet!
 |
| Si lluites, ho intentes. Si ho intentes, ja tens cartes per aconseguir allò que vols. |
